Les glaceres Pirinenques caminen de ple a l’extinció

L’augment de temperatures ha fet que retrocedissin, des de 1850, en un 90%

JORDI GISPERT (09-07-2024)

Imagen
PORTADA (Pirineus, Jordi Camins, 30-08-2023)

La criosfera, superfície immensa, blanca, màgica, farcida amb neu o gel, canviant i transformada però present i mantinguda al llarg dels anys en els paisatges muntanyencs o més polars, pateix ja de fa un cert temps un retrocés, que en alguns casos podrà ser definitiu. L’ambient fred, imprescindible, a les diverses altituds i latituds, ha fluctuat amb tanta força que ha virat el panorama d’una forma culminant. Les glaceres, que es nodreixen de la neu que precipita i que es compacta, són indrets molt singulars, amb belleses extraordinàries, i en estat de regressió. La reducció d’aquesta àrea que reflexa la calor (efecte albedo) és molt sentida i preocupant perquè accelera el greu procés d’escalfament. El declivi és general però es fa més dur i més evident quan en els indrets tropicals o bé a l’entorn del sud d’Europa, es veu ben clar que en molt poc temps la remissió serà total.

Formació de les glaceres

Aquestes llengües gelades, sorprenents i encantadores, són el fruit de l’acumulació del tou neu i la pressió que va exercint cap a les capes inferiors. No és sols aigua congelada, sinó tot un material molt treballat al llarg dels anys. A la banda superior, on s’hi emmagatzemen els flocs, se l’anomena Zona d’Acumulació. És el motor principal d’una glacera, on es forma i incentiva el moviment quan té prou gruix com per lliscar muntanya avall. Es pot dir que és com el lloc d’on s’alimenta, que es manté condicionat per la seva temperatura i per les precipitacions. La barrera més enllà dels 0 graus permet que aquest compost vital, com ho és l’aigua per la vida, hi persisteixi en forma sòlida.

Els extrems dels flocs de neu, quan el vent passa, s’evaporen i es condensen, d’una manera inmediata, a prop del centre. Les unitats esdevenen més petites i més denses, i el seu aire contingut es va expulsant, com si una esponja s’aixafés. Com més neu cau al damunt més pressió es fa cap a les capes inferiors. Tot allò que queda a baix va compactant-se, pacientment, al llarg dels anys. Un procés de compressió on la concentrada massa blanca passa estadis diferents: des d’una neu granular, fins a conformar una nevisa, i finalment cristalls de gel.

Quan la capa és prou extensa inicia el seu transport, per gravetat, i construeix tot un paisatge que conclou en una llengua (allargament en forma d’u) fins a la zona d’ablació, on es perd gel per la fusió durant l’estiu. Una franja que és per sota de la línia d’equilibri, el llindar que marca el punt on l’ambient tèrmic no passa dels 0 graus durant tot l’any. La diferència entre el que cau i s’amuntega i el que minva al tram de baix s’anomena balanç de masses: si es fon més gel que no es guanya, com passa ara arreu del món, es considera que la dita formació està en un estat de regressió.

Imagen
Parts d’una glacera. 1-Línia d’Equilibri. 2-Zona d’Alimentació. 3-Zona d’Ablació. 4-Llengua (Gelicehielo, Jordi Camins)
FIGURA 1: Parts d’una glacera. 1-Línia d’Equilibri. 2-Zona d’Alimentació. 3-Zona d’Ablació. 4-Llengua (Gelicehielo, Jordi Camins)

Modelació del terreny

El moviment de la massa, dependrà de molts factors com la fricció amb les diferents roques o de l’aigua derivada de fusió que fa que el gel llisqui millor. El fregament del gel plàstic, que és la capa més compacta situada a baix de tot, amb la muntanya, també genera calor i afavoreix aquesta fosa. Són variables que poden condicionar tot el transport i l’erosió que és ben notable en el terreny i ben visible en formacions com són els fiords, les valls glacials prop de l’oceà en les latituds més elevades, o bé els horns, aquelles pedres punxegudes, en els cims, que han perdut roca al llarg dels segles per l’acció de les glaceres al seu punt de naixement (l’exemple clar és el Matterhorn, als Alps Penins).

Imagen
Cim del Matterhorn, a la frontera entre Itàlia i Suïssa
FIGURA 2: Cim del Matterhorn, a la frontera entre Itàlia i Suïssa

El que és clar és que les grans masses, ben gelades, s’encarreguen de canviar pedres de lloc, arrossegar molts sediments i conformar valls al·luvials, al tram més baix, que són l’inici de tot un cicle hidrològic, cursos d’aigua, llacs o ibons (en el vocable aragonès). A la zona de fractura (aquell gel més superior que és transportat pel més compacte de la base) s’hi formen certes escletxes i fisures que en marquen una tendència i les doten d’identitat. És un sistema dinàmic, però que no pot pas percebre l’ull humà. En les glaceres alpines, el moviment és més gran en el seu centre i al seu tram més elevat (per la fricció amb els laterals). Les seves velocitats fluctuen molt entre centímetres al dia fins a metres, en funció de les variables ja esmentades i el pendent. Fins i tot dos bons veïns com la Glacera des Bossons (que va des del cim del Mont Blanc fins a la Vall de Chamonix) o el Mer de Glace (amb 7km de longitud i 200 metres d’espessor) presenten canvis molt marcats per aquest gran condicionant. La primera (amb desnivells d’entre el 50 i el 75%) avança més depressa: 190 metres anuals; mentre que l’altra, molt més plana, ho fa sols a 110 metres, que serien més o menys uns 30 centímetres diaris.

Les dades del Pirineu

Per teoria, cal distingir entre les glaceres alpines, de muntanya, i aquelles de casquet, continentals, com les que hi ha damunt l’Antàrtida o Groenlàndia. Es considera una glacera un cos de gel en moviment, que manté certa activitat. Quan aquestes van fonent-se, i queden restes però ja immòbils, petits fragments separats de la gran massa o reduïts per aquesta fosa, s’ha de parlar de geleres o de congestes de gel. I si la gran davallada ha derivat en una capa de gel fina camuflada sota uns metres de rocam arrossegat al llarg dels anys es pot dir que és una glacera rocallosa.

Actualment, al Pirineu, s’hi cataloguen en total 17 glaceres, i 26 congestes de gel, situades totes a la part central, a l’Aragó (les valls d’Ordesa, de Benasc i el Tena) i a Occitània (Departament dels Alts Pirineus), en especial dins del massís de Vinhamala. N’hi ha descrites 14 de rocalloses i també 8 aparells residuals (aquells indrets on ha existit una glacera i ara es fa ja molt difícil diferenciar si allò que hi ha és gel glacial o simplement congelació). Les més grans en dimensions són les d’Aneto (al municipi de Benasc), de 30 hectàrees i 12 metres de gruix (quan a principis dels 80 comprenia 90 hectàrees i 50 metres d’espessor) i la d’Ossoue (a Vinhamala, situada entre 3.200 i 2.800 metres d’altitud), que ocupa una àrea d’unes 25 hectàrees i ha perdut des del 2000 uns 30 metres del seu gruix.

Imagen
Regressió de la glacera d’Ossoue (Comparativa 2012-2022, Jordi Camins)
FIGURA 3: Regressió de la glacera d’Ossoue (Comparativa 2012-2022, Jordi Camins)
Imagen
Principals glaceres d’Aragó. Les dades són de 2021. S’observa doncs el retrocés en sols tres anys (TV Aragón, 02-10-2021)
FIGURA 4: Principals glaceres d’Aragó. Les dades són de 2021. S’observa doncs el retrocés en sols tres anys (TV Aragón, 02-10-2021)

La península ja havia vist com prèviament quedaven foses les glaceres de Sierra Nevada, la Serralada Cantàbrica i el Sistema Central. Per aquest fet, per la singularitat i pel declivi constatat en general, l’any 1990, el Govern de l’Aragó va declarar les diverses glaceres pirinenques com Monuments Naturals, i en una llei (Ley 2/1990, de 21 de marzo, de declaración de Monumentos Naturales de los glaciares pirenaicos) n’impulsava la recerca i la seva divulgació i conservació.

Imagen
Massissos protegits per la Ley 2/1990 del Govern de l’Aragó (BOE, Aragón, 06-04-1990)
FIGURA 5: Massissos protegits per la Ley 2/1990 del Govern de l’Aragó (BOE, Aragón, 06-04-1990)

A Catalunya ja no queda cap glacera. La darrera en extingir-se, el 1990, que sols era una gelera, va ser la de Feixant-La Tallada, dins del massís de Molleres (Val d’Aran). Per la resta sols es compta una congesta rocallosa prop del cim del Besiberri (al Parc Nacional d’Aigüestortes). És un terreny d’erosió dins de la zona on s’hi estenia anteriorment una glacera. Se sospita que sota d’un feix de roques d’uns 5 metres hi hagi encara un cos de gel de fins 10 metres d’espessor. S’intueix que aquest té un cert, però molt petit, desplaçament perquè la fosa proveeix d’un fang al fons i una morrena (material sedimentari acumulat) que poden fer-lo bellugar. Caldria anar-hi a indagar més però es necessiten aparells per escarbar i per sondejar que requereixen de certa complexitat. Igualment, està previst, que aquesta capa, en uns pocs anys, s’hagi extingit.

Imagen
Congesta de gel negra o rocallosa al Besiberri. El 2009 comprenia 6 hectàrees i 700 metres de llarg (Gelicehielo, Jordi Camins)
FIGURA 6: Congesta de gel negra o rocallosa al Besiberri. El 2009 comprenia 6 hectàrees i 700 metres de llarg (Gelicehielo, Jordi Camins)

Extinció a nivell global

Del total de l’aigua dolça de la terra, sols un 0,9% és la present en rius i llacs. El 30,01% és als aqüífers, i el restant 69% és la criosfera (neu o gel) als continents i a les muntanyes. El casquet polar antàrtic és de llarg el més extens i representa fins al 90% del gel glacial de tot el món. Cobreix el 98% del continent (14 milions de kilòmetres quadrats) i té un volum que és d’uns 30 milions de kilòmetres cúbics. Sols les banquises flotants, les estructures d’aquell gel que ha estat desprès des de la costa, confegeixen una zona d’1,4 milions de km2, la mateixa superfície que és coberta a l’Oceà Àrtic. A l’extrem meridional, al Mar de Ross, la massa blanca arriba fins als 472.960 km2, mateixa àrea, o similar, a la de l’estat espanyol. I al punt nord, al Mar de Weddell, la Plataforma Ronne-Filchner s’estén per tot un terreny de 422.420 km2.

Groenlàndia és la segona en importància. Conté un 8% del gel que hi ha ara al món. Cobreix en un 80% l’illa i posseeix, en el conjunt, 1,7 milions de km2, amb gruix mitjà d’un kilòmetre i mig. Són els dos únics casquets que sobreviuen d’ençà de la fi de la Petita Edat de gel (1350 – 1850, un període amb 3 mínims d’activitat solar, que van ser suficients com per congelar el Mar del Nord, gran part d’Europa, i fins i tot les muntanyes d’Etiòpia i Mauritània). Però tots dos van perdent massa. El sisè i últim Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides (IPCC) va concloure que les capes de Groenlàndia i de l’Antàrtida decauen des de 1990, amb regressions més acusades a la dècada de 2010-2019. I que a més està previst que aquesta creixent davallada, que fluctua segons les estimacions, segueixi estable de manera progressiva o fins i tot exponencial.

El gel alpí, per altra part, les glaceres d’alta muntanya, contenen únicament un 2% del gel del món. I ja hi ha molts clars exemples de la seva regressió que es fan visibles i acaparen titulars quan són propers a l’extinció. És el cas del Glaciar Humboldt als Andes veneçolans (Sierra Nevada). La diferència és que la zona és tropical i que aquest gel està situat molt més amunt (en uns 4.900 metres). El retrocés ve produint-se, com gran part dels altres casos, des de 1970, però aquest any l’àrea total s’ha reduït fins a tan sols 2 hectàrees, extensió que el converteix en una congesta de gel, amb escassa alimentació i una ja nul·la activitat. El govern veneçolà a cuita-corrents i a darrera hora, va cobrir el passat desembre la gran part de massa blanca amb una manta geotèxtil, per mirar de protegir-la de la radiació solar i frenar un xic la recessió, sense que això servís de res. És un cas que ha motivat el sorgiment del projecte Último Glaciar que va iniciar-se fa 3 anys i que investiga conseqüències, a nivell ecosistèmic, del que la fusió del gel pot comportar en aquests entorns.

Imagen
Evolució en els darrers anys del Glaciar Humboldt (Proyecto Último Glaciar, 2021)
FIGURA 7: Evolució en els darrers anys del Glaciar Humboldt (Proyecto Último Glaciar, 2021)

Més enllà de l’evidència de l’augment d’escalfament, el decrement de les glaceres té un caire més cultural molt rellevant. A Mérida, als peus del Humboldt, se l’ha conegut fins ara com “Ciudad de las nieves eternas”. I també en el marc dels Andes, el Nevado de Santa Isabel (Parque Nacional de los Nevados, a Colòmbia) o la glacera del Carihuairazo (a l’Área Protegida de la Sierra, de 5.060 metres, a Equador), són uns indrets que han atret gent per aquest gel que ha anat minvant i que és a punt de l’extinció.

I alguns casos sorprenents, per impactants, dels darrers anys. La primera glacera d’Islàndia, l’Okjokull, en un volcà que és molt proper a Reykjavík, va declarar-se ja extingida (només és una gelera) fa 10 anys. Just allà al 2019, al mes d’agost, va rebre un sentit homenatge, com si fos un funeral. Cerimònia que succeïa sols quatre mesos més tard del despreniment molt sobtat a la formació Breiðamerkurjökull, al llac de Jökulsárlón (sud-est del territori) que va provocar un tsunami, de petites dimensions, però molt mediàtic, perquè va ser enregistrat. I el dia 3 de juliol la glacera més important de les muntanyes Dolomites (nord-est dels Alps Italians), la Marmolada (3.200 metres d’altitud), va cedir, tot d’un cop, un tou de gel que va córrer muntanya avall a 200 km/h i va acabar enduent-se la vida d’un total d’onze alpinistes. El sistema, tanmateix, venia avisant. Cap a l’any 1910 cobria una àrea de 450 hectàrees. Fa onze anys, el 2013, sols n’hi havia 190 i actualment ja menys de 100. El de 2022 va ser un estiu summament càlid, i el cim de la Marmolada, amb la sequera molt vehement al seu punt màxim, no tenia gens de neu. El gel sense protecció i amb un ambient que s’enfilava fins a un màxim de 10 graus havia anat bastint fisures i gestant aquest dramàtic episodi.

Imagen
Zona despresa a la glacera de la Marmolada (Dolomites, Juliol de 2022, Corpo Nazionale di Socorso Alpino)
FIGURA 8: Zona despresa a la glacera de la Marmolada (Dolomites, Juliol de 2022, Corpo Nazionale di Socorso Alpino)

Ultra els casos més mediàtics, el cert és que el retrocés de les glaceres, segueix patrons generals arreu del món i continua accelerant-se amb molta força els darrers anys, per l’agument de temperatures. Un servei de referència en seguiment és el World Glacier Monitoring Service (auspiciat pel Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides, per la UNESCO i per l’Organizació Meteorològica Mundial). Va crear-se el 1986 i té la seu al cor de Suïssa, a la Universitat de Zurich. Acull dades, de fa ja més de 100 anys, que evidencien el declivi del conjunt de les diferents masses gelades del planeta.

Imagen
Pèrdua mitjana de massa en glaceres de referència a diferents parts del món (Període 1950-2020, World Glacier Monitoring Service)
FIGURA 9: Pèrdua mitjana de massa en glaceres de referència a diferents parts del món (Període 1950-2020, World Glacier Monitoring Service)

La tasca especial de l’IPE (Instituto Pirenaico de Ecología)

Dins de l’estat espanyol, el gran centre de referència encarregat del seguiment de la criosfera i les glaceres en particular és l’IPE (l’Instituto Pirenaico de Ecología) que va crear-se el 1942 i que depèn des de fa un temps ja del CSIC (el Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Des del passat 2011 caracteritzen l’estat de la massa de gel del Mont Perdut, de gran pendent (entre els 3.250 i 2.700 metres d’altitud). Una estació que va ampliar-se al 2020 incorporant també l’Aneto (a 3.300 metres) i la glacera d’Infierno (9 hectàrees situades a una alçada de 3050 metres). També pugen, de forma un xic més casual, a la galcera de Llardana (més petita i ubicada entre els 3.100 metres i els 2.930). I col·laboren amb diverses entitats com ho és l’Associació Moraine (Banhèras de Luishon) que monitoritza l’Ossoue, o la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre que del 1975 fins ara pren les dades a la glacera de Maladeta.

Via programes com el Sistema Escalar Terrestre, que permet analitzar, amb molta resolució i comparar fotografies, calculen l’evolució que ha succeït als diferents punts de seguiment. Un estudi publicat a la revista Geophysical Research l’any 2021 “Toward an Ice-Free Mountain Range: Demise of Pyrenean Glaciers During 2011-2020”, deixa clares les pèrdues molt rellevants i en creixement. Tot al llarg d’aquests 10 anys el decrement del gruix de gel va ser de 6,3 metres de mitjana, i les dades d’extensió van definir-ne un retrocés del 23,3%. La recerca constatava que en pèrdues de superfície la tendència es manté intacta des de l’any 84 (un 2,6% anual). Malgrat tot, els darrers anys, 2022 i 2023, han triplicat aquesta inèrcia, i la carència de neu, que serveix d’escut protector, n’ha afavorit més regressió. En glaceres més extenses la reducció en superfície va ser molt més important a la d’Ossoue (-25,7%) i la d’Aneto (-24,4%), però també molt rellevant al massís de la Maladeta (-18,9%) i igualment al Mont Perdut (-12,8%).

Imagen
Imatge de la glacera al Mont Perdut (IPE, 05-10-2023)
FIGURA 10: Imatge de la glacera al Mont Perdut (IPE, 05-10-2023)

De la feina que fa l’IPE destaca ara aquella part que busca entendre com canvien els sistemes naturals amb el desgel. Malgrat la poca extensió que representa, poden formar-se nous llacs, ser més escassos alguns rius o bé aparèixer nova fauna. Les espècies vegetals que es descobreixin, si és que n’hi ha en els pròxims anys, s’afegiran al gran herbari, el més extens dels Pirineus, que es troba dins la seu de Jaca. I per dades s’ha llençat un nou lloc web, el Cryopyr (www.cryopyr.csic.es) amb l’objectiu de ser un nou nucli i referència en tota aquella informació que es refereix a la criosfera.

El llegat de Jordi Camins

El geògraf, muntanyenc, cartògraf i pintor francès d’origen alemany Franz Schrader (1844 – 1924) pot bé ser considerat el primer gran observador dels Pirineus. Cap a finals del XIX va calcular la superfície de les diverses glaceres de la serra (1.779 hectàrees). Actualment l’igualadí Jordi Camins ha continuat el seu llegat i és referència en aquest tema a casa nostra. Des de la més tendre infància es preguntava sobre el gel d’alta muntanya. El deler va incentivar-lo per buscar-ne informació però era escassa, i sortia sols mencionada en certes guies de muntanya. Va començar a pujar cims i a relitzar-hi indagacions, i el 1985 va definir, per primer cop, les glaceres del Pirineu. Va poder identificar, en aquell moment, a 50 glaceres i 43 congestes. L’inventari, renovat cada quatre anys, descriu amb les últimes xifres, de l’any 2023, que sols hi ha ara, en el conjunt, 17 glaceres i 26 congestes de gel. L’extinció és manifesta i agreujada per fenòmens constatats massa sovint com són les pèrdues de dinàmica i també el fraccionament (amb referències en el llibre “Los 100 últimos glaciares del sur de Europa”, 2012).

La feinada de Camins, feta per pròpia voluntat, mitjançant vols amb avioneta, i també mesures in situ, caminades incansables i programes que han permès comparar imatges, ha estat clau i serveix com a referent. Recentment ha calculat exactament què s’ha perdut perquè l’augment mitjà mundial d’1,2 graus de temperatura (definits a nivell planetari des de l’era preindustrial) no li quadrava amb el descens tan important del gel alpí. Mitjançant reconstrucció ha descobert que el 1850 les glaceres pirinenques ocupaven en total 2.388,7 hectàrees. Ara comprenen una àrea de sols 178,6, fet que suposa un retrocés del 90%. Unes pèrdues provocades per la pujada de l’àmbient tèrmic a muntanya, que no és sols d’1,2, sinó que és ja de 4 graus.

Al Pirineu l’altitud té una frontera que és punt crític i que en marca el retrocés i en dicta ja sentència ferma. El llindar de neus perpètues va pujant i és superior ja als 3.000 metres, i es situa ben bé als cims que marquen límits amb el cel. És per això que l’increment d’escalfament ha accelerat als Pirineus, aques procés, que amb la mateixa rapidesa, però amb altres condicionants, succeeix als Alps, a l’Himalàia o als casquets dels continents. El trajecte de Camins ha permès veure molt més clar aquest creixement irrefrenable, que es palpa ben clarament amb l’extinció de les glaceres de manera exponencial.

Imagen
Glaceres extingides al Pirineu per cada dècada dels darrers anys (Dades de Jordi Camins)
FIGURA 11: Glaceres extingides al Pirineu per cada dècada dels darrers anys (Dades de Jordi Camins)

Camins mostreja anualment al Pirineu. Però fa també expedicions a molts indrets que van variant: des de l’Antàrtida, fins l’Àrtic, passant pel Kilimanjaro, els Andes o l’Himàlaia. Elabora conferències i compila tot el gruix d’informació tant al seu Facebook personal com al lloc web de gelicehielo (www.gelicehielo.com). Es desplaça als Alps cada any, on hi ha descrites, actualment, 4.000 masses de glacera. Del llegat tan colosal en pot extreure que això de l’escalfament i de l’efecte d’hivernacle provocat sols pels humans ja està afectant. El desgel ha succeït anteriorment, però en uns períodes molt més llargs, i per efectes naturals.

Imagen
Imatge d’un iceberg en una expedició a l’Àrtic (75ºNord, Jordi Camins)
FIGURA 12: Imatge d’un iceberg en una expedició a l’Àrtic (75ºNord, Jordi Camins)

El proper 2025 serà l’Any Internacional per la Conservació de les Glaceres, declarat per les Nacions Unides. Aquest esdeveniment busca difondre el que succeeix i podrà ser un bon complement per divulgar. Però la cita, ni tampoc ja ningú més en un marge que és tan escàs, no evitarà que les glaceres prininenques, siguin ja part del passat pels volts de l’any 2050. La consciència del que duu temps provocant l’ésser humà és l’únic motor que calibrat ben urgentment pot prevenir futurs desastres d’un tamany més colosal.

Què puc fer-hi jo?

  • Ser conscient del ràpid i exponencial deteriorament de les glaceres
  • Pujar a veure-les in situ
  • Relacionar aquesta situació amb l’increment de temperatures
  • Indagar en les noves investigacions sobre les conseqüències hídriques i ecosistèmiques que comportarà l’extinció de les glaceres
  • Aprofundir en la importància que posseeixen a un nivell més cultural
  • Constatar tot el que aporten com a indicadors climàtics del passat
  • Difondre la informació exposada, com una prova indubtable dels enormes i molt greus efectes que ja està tenint l’escalfament global
  • Participar en projectes científics que s’obrin a la ciutadania
  • Tenir en compte els diferents actes que es faran en l’Any Internacional de Conservació de les Glaceres (ONU, 2025)
  • Disminuir l’emanació de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera
  • Pressionar incansablement a l’administració per frenar ja l’escalfament!

Enllaços d’Interès:

DADES:

Web divulgativa de Jordi Camins amb moltes dades, seguiments i explicacions (Gelicehielo):
https://www.gelicehielo.com/

Nova web amb les diverses dades investigades per l’IPE sobre la Criosfera:
www.cryopyr.csic.es

ARTICLES:

Monitorització glacera del Mont Perdut (Instituto Pirenaico de Ecología, CSIC):
https://patrimonionatural.csic.es/glaciar_monte_perdido/

Informe gràfic “Los glaciares del Pirineo español” (Programa Ehrin, 2016):
https://web.archive.org/web/20160807100906/http://www.magrama.gob.es/es…

Article “Toward an Ice-Free Mountain Range: Demise of Pyrenean Glaciers During 2011-2020”. I.Vidaller et.al. (Geophysical Research Letters, 29-08-2021):
https://agupubs.onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1029/2021GL094339

Article “Numerical simulations of recent and future evolution of Monte Perdido glacier” Mateos A, et.al. (Cuadernos de Investigación Geográfica, 2024):
https://www.researchgate.net/publication/377479028_Numerical_simulation…

Article: “The Aneto Glacier (Central Pyrenees) evolution from 1981 to 2022: ice loss observed from historic aerial image photogrammetry and remote sensing techniques” Vidaller I, et.al. (The Cryosphere, 2023):
https://www.researchgate.net/publication/373010781_The_Aneto_glacier's_…

“Impactos culturales de la desaparición de los glaciares de Aneto y Maladeta” Txomin Olalde et.al. (Revista Pirineos, Volúmen 178, 24-10-2023):
https://pirineos.revistas.csic.es/index.php/pirineos/article/view/358/5…

Article “Glaceres dels Pirineus, el final de la seva història” (El Muntanyenc, Club Muntanyenc de Sant Cugat, Jordi Camins, 31-01-2013):
https://web.archive.org/web/20150624021501/http://www.elmuntanyenc.cat/…

Article de reflexió sobre glaceres i canvi climàtic (Tina Vallès, Vilaweb, 04-07-2024):
https://www.vilaweb.cat/noticies/comiat-glaceres-mail-obert-tina-valles

Article d’Equador: “Retroceso del claciar del Carihuairazo y sus implicaciones en la comunidad de Cunucyacu” David Hidalgo, et.al. (Scielo, 13-10-2022):
http://scielo.senescyt.gob.ec/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1390-8…

VÍDEOS/ENTREVISTES:

Entrevista a Jordi Camins “Neu i glaceres al Pirineu” (Podcast llavors, 28-04-2022):
https://youtu.be/Bi-ZdxQVsSw?si=NN-yQ6_dTUvLSqUV

Conferència de Jordi Camins “Les glaceres del Pirineu i Canvi Climàtic” (Pyrenades 2011, 25-11-2011):
https://www.youtube.com/watch?v=F5IyD6GDZpw&t=3s

Documental “Al paso del hielo” (Observatorio Pirenaico del Cambio Climático, 19-05-2022):
https://www.youtube.com/watch?v=y_KG41LtsBk&t=4s

Documental “LOS GLACIARES: Origen, características, erosión e importancia global” (Mountain & Science, 13-01-2021):
https://www.youtube.com/watch?v=9Wqt4mnltDo&t=4s

Documental “Glaciares, Agua del Futuro” (CONICET Documental, 18-01-2018):
https://www.youtube.com/watch?v=qHhzl1KXJJk

Reportatge “Último glaciar venezolano-Vida después del Hielo” (Ymago Producciones, 11-12-2020):
https://youtu.be/6os6v9pxLX0?si=pvQJp2k7Lwr-MRls

LLIBRES:

“El Canvi Climàtic i les glaceres dels Pirineus”. Jordi Camins. Barrabés (2007).

“Pirineos, glaciares desde el aire. Inventario y catalogación 2017”. Jordi Camins Just. Autoedició (2018)

“Los 100 últimos glaciares del sur de Europa. Pirineos, Picos de Europa, Sierra Nevada, Apeninos”. Jordi Camins Just. Autoedició (2013)

“El gran libro de los ibones y glaciares del Pirineo Aragonés”. Fernando Lampre. Prames (2009)

“Glaciares de los Pirineos”. J.San Román, J.L.Piedrafita. Prames (2007).

“Los andes después del hielo. El último glaciar de Venezuela”. Proyecto Último Glaciar (Propuestas Andinas, núm 17/any 8, gener de 2021):
https://condesan.org/wp-content/uploads/2021/02/Policy_Brief_Los_Andes_…

LLEIS:

Ley 2/1990, de 21 de marzo, de declaración de Monumentos Naturales de los glaciares pirenaicos (BOE, Comunidad Autónoma de Aragón, 06-04-1009):
https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1990-8486

PROJECTES/WEBS D’INTERÈS:

Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC):
https://www.ipe.csic.es/

Observatorio Pirenaico del Cambio Climático:
https://www.opcc-ctp.org/

World Galcier Monitoring Service (Universitat de Zurich):
https://wgms.ch/

Revista Pirineos, IPE (Desde 1945):
https://pirineos.revistas.csic.es/index.php/pirineos

Proyecto “El Último Glaciar de venezuela” (2021-Actual):
https://weadapt.org/knowledge-base/adaptation-in-mountains/los-andes-de…

Resolució de Nacions Unides que decreta el 2025 com a “Any Internacional de Conservació de les Glaceres” (Assemblea General de les Nacions Unides, 14-12-2022):
https://documents.un.org/doc/undoc/gen/n22/756/02/pdf/n2275602.pdf?toke…

Canviat
16/07/2024

Subscriu-te a Terra Butlletins

Et mantindrem al dia del que fem.

Ajudeu-nos a buscar solucions per la #emergènciaclimàtica

Pots contribuir a reduir les emissions de CO2, i fomentar la recerca científica en ecologia pràctica.
 

Col·labora ara

 

Facebook Twitter YouTube LinkedI